Explicar: La gallineta vermella

 

Hi havia una vegada una granja on tots els animals vivien feliços. Els amos tenien cura d'ells i no els faltava de res. Quan el gall anunciava la sortida del sol, tots es posaven en marxa i realitzaven les seves tasques de bon grat. Sempre tenien a la seva disposició aliments per menjar i un llit calent sobre el qual descansar.
El terreny que envoltava la casa principal era molt ampli i amb prou espai perquè els cavalls poguessin trotar, els porcs rebolcar-se al fang i les vaques pasturar a gust mentre feien sonar les seves esquelles. Entre les potes dels grans animals sempre corria algun pollet que s'esforçava a aprendre a volar sota la mirada atenta de les gallines.
Una d'aquelles gallinetes era vermella i es deia Marcelina. Un dia que estava molt atrafegada furgant entre unes pedres, va trobar un gra de blat. El va agafar amb el bec i es va quedar pensant què fer amb ell. Com que era una gallina molt llesta i treballadora, va tenir una idea fabulosa.
– Ja ho tinc! Sembraré aquest gra i convidaré tots els meus amics a menjar pa.
Contentíssima, va anar a buscar a aquells que més estimava.
– Eh, amics! Mireu el que acabo de trobar! És un gra de blat daurat M'ajudeu a plantar-lo?
– Jo no – va dir l'ànec.
– Jo no – va dir el gat.
– Jo no – va dir el gos.
– Està bé – va sospirar la gallineta vermella – Jo ho faré.
Marcelina es va allunyar una mica apesarada i va buscar el lloc idoni per plantar-lo. Durant dies i dies va regar el terreny i va vigilar que cap ocell rondés per allà. La feina ben feta va donar un gran resultat. Feliç, va comprovar com van néixer unes plantetes que es van convertir en espigues plenes de llavors.
 ¡La gallina estava tan contenta!... Va buscar els seus amics i va fer una reunió d'urgència.
– Estimats amics… La meva llavor és ara una preciosa planta. He de segar-la per recollir el fruit M'ajudeu?
– Jo no – va dir l'ànec.
– Jo no – va dir el gat.
– Jo no – va dir el gos.
– En fi… Si no voleu donar-me un cop de mà, ho hauré de fer soleta.
La pobra Marcelina es va armar de paciència i es va posar fil a l'agulla. La tasca de segar era molt dura per a una gallina tan petita com ella, però amb tenacitat va aconseguir el seu objectiu i va tallar una a una totes les espigues.
Esgotada i suada va recórrer la granja per reunir de nou els seus amics.
– Nois… Ja he segat i ara he de separar el gra de la palla. És una feina complicada i m'agradaria comptar amb vosaltres per acabar-ho com més aviat millor Qui de vosaltres m'ajudarà?
– Jo no – va dir l'ànec.
– Jo no – va dir el gat.
– Jo no – va dir el gos.
– D'acord, d'acord! Jo m'encarrego de tot.
La gallina no s'ho podia creure! Ningú volia donar-li un cop de mà! Va seure i amb el seu bec, va separar amb molta cura els grans de blat de la planta. Quan va acabar era tan tard que només va poder dormir uns minuts abans del cant del gall.
Durant l'esmorzar els ullets se li tancaven i gairebé no tenia forces per parlar. Era tant el seu esgotament que amb prou feines sentia gana. A més, estava enfadada per l'actitud dels seus amics, però així i tot va decidir intentar-ho una vegada més.
– Ja he sembrat, segat i trillat. Ara necessito que m'ajudeu a portar els grans de blat al molí per fer farina. Qui ve amb mi?
– Jo no – va dir l'ànec.
– Jo no – va dir el gat.
– Jo no – va dir el gos.
– Molt bé! Jo portaré els sacs de blat al molí i m'encarregaré de tot.
La gallina n'estava farta! Mai no els demanava favors i, per a un dia que necessitava la seva col·laboració, s'escaquejaven. Se sentia traïda. Va sospirar a fons i va dedicar el dia sencer a transportar i moldre el blat, amb el què va elaborar una finíssima farina blanca.
L'endemà es va aixecar més animada. El treball dur ja havia passat i ara tocava la part més divertida i desitjable. Amb farina, aigua i sal va fer una massa i va elaborar delicioses barres de pa. La meravellosa olor del pa calent es va estendre per tota la granja. És clar, els primers a seguir el rastre van ser els seus suposats tres millors amics, que van córrer a buscar-lo amb l'esperança de cruspir-se un bon tros.
Quan els va veure aparèixer, la gallineta vermella els va mirar fixament i amb veu suau els va preguntar:
– Qui vol tastar aquest apetitós pa?
– Jo sí! – va dir l'ànec.
– Jo sí! – va dir el gat.
– Jo sí! – va dir el gos.
La gallina va mirar els seus amics i els va dir.
– Doncs us quedeu amb les ganes! No penso compartir ni un tros amb vosaltres. Els bons amics estan per a les coses bones i per a les dolentes. Si no feu estat al meu costat quan us he necessitat, ara heu d'assumir-ne les conseqüències. Ja podeu anar-vos-en perquè aquest pa serà només per a mi.
L'ànec, el gat i el gos es van allunyar capcots mentre la gallina es menjava el bonissim pa acabat de fer.
I catacric, catacrac, aquest conte s'ha acabat.

La gallineta vermella és un conte que posa en valor la iniciativa personal, l’esforç, la paciència i la constància enfront de la insolidaritat, la ganduleria i la mandra.