Aprendre: La branca i el tronc

Hi havia una vegada un arbre fruiter amb un enorme tronc i dues grans branques que sortien d'ell. Amb les seves fortes arrels, s'enfonsava a terra i s'agafava fortament a les entranyes de la terra.
Quan bufava el vent, l'arbre s'inclinava i les branques es torçaven. El vent xocava amb les seves sacsejades contra l'arbre i semblava que anava a arrencar les branques i que aquestes sortirien volant... Fins i tot es podia sentir, si s'escoltava bé, els gemecs i sospirs de les fulles en ser bufetejades pel vent.
Passat el temporal, tot tornava a la calma. L'arbre s'aixecava una altra vegada com si res hagués passat i es mostrava feliç i content, orgullós de les seves branques, del fullatge i dels seus fruits i madurs.
Tot anava molt bé fins que un dia... una de les branques, molt presumida i farta de ser sacsejada contínuament pel vent, va cridar:
- No hi ha dret! A mi sempre em toca rebre totes les bufetades del vent. Sempre em toca perdre les fulles del meu vestit quan bufa fort. A més, sempre és el tronc qui rep les lloances i les salutacions afectuoses de les persones. Ell s'agafa fortament a terra amb les seves arrels i, com si res... En canvi, jo... Si fa fred... jo l'abrigo amb les meves fulles i branquetes. Si fa calor i sol... jo cobreixo el seu cos amb les meves fulles. Si fa vent... jo m'haig d'inclinar i gairebé moro constipada. A més a mi sempre em tallen les meves branquetes cada tardor, em poden i em deixen mig nua... Quina vergonya passo a l'hivern! I quin fred quan cau la neu...! Després arriba la primavera i l'estiu... I quan tinc els fruits, vénen els homes i m'arrenquen els meus fills. Me'ls treuen i me'ls arrenquen sense cap cura. Si almenys demanessin permís!. Però, carai!, sempre parlen del tronc i amb el tronc. Que si és un tronc molt alt, molt gran, molt resistent... Fins i tot els enamorats escriuen els seus noms dins d'un cor en la seva escorça... Ah!, això s'ha d'acabar. Em separaré d'aquest arbre S'ha acabat !!.
I un dia de forta ventada, va aprofitar una bufada del vent per donar-se un estirada i zas!, es va separar de l'arbre. Ai, que feliç se sentia! A la fi era lliure. Era ella, només ella. Com reia en notar trist l'arbre i veure'l plorar!
Perquè l'arbre plorava. De la ferida produïda al separar-se la branca, queien unes llàgrimes silencioses... I com es reia la branca...! Fins que, de sobte, es va adonar que li faltava la respiració. Volia respirar i no podia... Es va adonar que les fulles es tornaven grogues, s'arrugaven i queien mortes i podrides. També els seus fruits s'estaven assecant i podrint... I va notar com, sense estar unida al tronc, no valia per res, no tenia vida.
Llavors va voler plorar, però no podia: no li quedava cap llàgrima. S'havia assecat i ja no era ni una branca. 

Creieu que la branca actua correctament? Com actua la branca? Amb la seva decisió què passa? Què podem fer nosaltres per actuar com bons germans? Pensem amb els altres quan prenem decisions? Quines conclusions aconseguim amb el conte? I com les apliquem al dia a dia?