Aprendre: La màscara de carnaval

Quan la Marta s'enfadava semblava que havia esclatat la guerra mundial a casa. Els esforços dels seus pares eren totalment inútils davant del remolí de crits i més crits que la Marta emetia descontroladament. Això solia coincidir amb els moments en què els seus pares li impedien fer alguna activitat o fer alguna cosa que li venia de gust. La Marta pensava que si feia molt enrenou i esgotava la paciència dels seus pares, seria capaç de sortir-se'n amb la seva i aconseguir allò que volia.
La setmana abans de la festa de carnestoltes del col·legi, la Marta va decidir que no volia la disfressa que li havien comprat els seus pares. Havia parlat amb una amiga seva i aquesta li va comentar que es disfressaria amb una màscara que li havien portat els seus pares d'un viatge que havien fet a Venècia. I en volia una igual. Com sempre, els seus pares van intentar calmar-la i parlar amb ella perquè entengués que no podien estar comprant tot el que li vingués de gust, però els seus esforços no van servir per a res. Finalment, la Marta va acabar pensant a la seva habitació. Sense disfressa i amb un gran disgust a sobre, es va quedar adormida amb la convicció que els pares no eren justos.
L'endemà en arribar a l'escola, com sempre, la Marta canviava la seva actitud. Li feia molta vergonya que els seus amics sabessin de les seves rebequeries i malhumor. Per això, la seva amiga que es va adonar de com li havia agradat la màscara veneciana, va portar una altra màscara més que els seus pares li havien regalat. – Mira el que t'he portat, Marta!
Quan els seus pares van anar a recollir-la, la Marta va guardar silenci. Però en arribar a casa va treure de la motxilla la màscara i la va mostrar als seus pares. – Mira la mama, la meva amiga m'ha prestat una màscara.
La seva mare, que encara estava molt disgustada per l'enrabiada del dia anterior, va preferir no contestar. Es va limitar a esbossar un mig somriure i a preguntar-li què volia de berenar. Però la Marta no es va adonar de com estava de trista la seva mare.
I així va passar la tarda, el sopar i, finalment, va arribar l'hora d'anar a dormir.
Només entrar a l'habitació, la Marta es va treure el pijama i es va posar la disfressa i la màscara que li havien prestat. Era perfecta! La màscara encaixava a la perfecció a la cara de la Marta i combinava genial amb el vestit medieval que els seus pares li havien comprat. Amb tanta emoció, la Marta es va quedar adormida amb la màscara posada.
L'endemà, la màscara s'havia quedat enganxada a la cara i no se la podia treure. No obstant, ningú es va adonar que la portava posada.
La nena va córrer al dormitori dels seus pares per demanar-los que l'ajudessin a treure-la.
– Què dius la Marta? No portes res posat! Vinga, comença a vestir-te i treu aquesta cara d'enuig, que és molt d'hora per començar amb les teves enrabiades – va dir rotundament el seu pare.
Aleshores, la Marta va córrer al bany i es va mirar al mirall i allà estava la màscara, a la cara, -com és possible que els meus pares no la vegin?
Marta es va espantar, doncs aquella careta havia canviat de forma i ara mostrava una de les seves pitjors cares. S'havia convertit en fidel reflex dels enuigs i rebequeries que tenia a casa.
Va baixar a esmorzar i va poder comprovar que la seva mare tampoc veia aquell maleït antifaç incrustat a la cara.
– Marta, què passa ara? Per què tens aquesta cara de mal humor? Esmorza que marxem a l'escola – va dir la seva mare.
Va pujar al cotxe. Quan van arribar a la porta de l'escola, la seva mare li va dir – Marta, no ho sé perquè tens aquesta cara d'enfadada, ja parlarem aquesta tarda.
Ara sí que estava preocupada, com entraria a la seva classe amb aquesta cara? Tothom s'adonaria del seu mal humor i deixarien de ser amics!
Quan va entrar, la seva millor amiga es va acostar i li va preguntar - Per què tens cara d'enuig? -Deixa'm en pau! – va contestar la Marta.
Ara la màscara s'havia apoderat també de la seva veu i va començar a deixar anar una sèrie d'insults cap a les seves amigues, cosa que mai hauria fet si no fos pel poder que aquell antifaç exercia sobre ella.
Va sortir de classe i va entrar al bany. Allà es va mirar al mirall i va ser conscient del que els seus pares veien cada cop que ella s'enfadava injustificadament. Va comprovar el dolor que exercien les seves paraules en aquells moments de rebequeria, ja que les seves amigues s'havien quedat plorant en no entendre els insults que acabaven de rebre.
La Marta es va enfrontar a si mateixa. Va poder veure la pitjor de les seves cares, la pitjor de les seves actituds i va comprendre que els seus pares ho havien de passar molt malament cada vegada que ella decidia entrar en còlera per aconseguir alguna cosa.
Va estar molt de temps plorant tancada al bany, fins que de sobte la màscara es va desprendre de la cara. Marta la va recollir entre sanglots i es va aixecar.
Va anar directa al pati i allà estaven les seves amigues, esperant-la. Abans que poguessin dir res, la Marta va demanar disculpes i va prometre que mai més no les tractaria així de malament. Aviat, totes es van abraçar i la van perdonar.
Ara que la Marta sabia com s'havien de sentir els seus pares, havia de fer alguna cosa per disculpar-se. Quan la van recollir del col·legi va estar molt amable, sense queixar-se pel berenar o per haver de fer les tasques. Senzillament, va berenar i va acabar aviat els deures. Va ajudar la seva mare a preparar el sopar, cosa que li va semblar la mar de divertit. Van posar la taula i van sopar tots tres, mentre el pare explicava una divertida anècdota que li havia passat a la feina.

Per primera vegada, la Marta va ser capaç de gaudir del que passava al seu voltant. Es va fondre en els afectes i la companyia de la seva mare i es va adonar de com era de graciós el seu pare quan se l'escoltava.

El que va passar és que va deixar de banda les seves enrabiades per fer lloc als bons moments. Va deixar de queixar-se per evadir les seves responsabilitats i va comprendre que les enrabiades la feien infeliç i li robaven hores i hores de diversió i felicitat amb la seva família.

I així va ser com la protagonista de la nostra història es va treure la màscara i va aprendre a gaudir d´un preciós dia de carnaval.