Explicar: El camí de la font

Un aiguader de l’Índia tenia dues grans gerres, les quals penjava en els dos extrems d’un pal que portava sobre les espatlles. Una tenia diverses esquerdes per les quals s’escapava l’aigua, de manera que al final del camí només en conservava la meitat mentre que l’altra era perfecta i mantenia intacte el seu contingut.

La gerra sense esquerdes estava molt orgullosa dels seus èxits. Però la pobra gerra esquerdada estava avergonyida de la seva pròpia imperfecció i de no poder complir la seva tasca. Així que als cap de dos anys li va dir a l’aiguader.

“Estic avergonyida i em vull disculpar amb tu perquè a causa de les meves esquerdes només obtens la meitat del valor que hauries de rebre pel teu treball”. L’aiguader li va contestar: “Quan tornem cap a casa vull que et fixis en les flors tan boniques que creixen a la vora del camí.” Així ho va fer la gerra i, efectivament, va veure moltes flors boniques a tot el camí, però continuava trista perquè només guardava dins seu la meitat de l’aigua del principi.

L’aiguader li va dir: “T’has adonat que les flors només creixen al teu costat del camí? Vaig trobar la part positiva de les teves esquerdes i vaig sembrar llavors de flors. Tots els dies les has regat i durant dos anys jo les he pogut recollir. Si no fossis exactament com ets, amb la teva capacitat i les teves limitacions, no hauria estat possible crear aquesta bellesa. Tots som gerres esquerdades d’algun costat, però sempre existeix la possibilitat d’aprofitar les esquerdes per obtenir bons resultats”.

La gerra esquerdada es va sentir molt bé contemplant el camí florit. I ho havia aconseguit ella soleta!

Va comprendre el que l'aiguader volia transmetre-li: tots en aquesta vida tenim capacitats per fer coses meravelloses encara que no siguem perfectes. En realitat, ningú no ho és. Cal pensar que, fins i tot dels nostres defectes, podem treure coses bones per a nosaltres mateixos i pel bé dels altres.