Explicar: El centpeus coix

El centpeus era coix de naixement. La seva coixesa s'estenia a 24 potes exactament, el pitjor és que les 24 potes que faltaven estaven totes situades al mateix lloc: per això caminava amb dificultat.
Caminava molt a poc a poc amb les antenes ajupides, ja que amb 76 potes no podia mantenir-se gaire eixerit. Balancejava el seu cos de banda a banda com una embarcació. A més, sospirava constantment i s'eixugava la suor amb un fi pètal de rosa.
Mai no arribava a temps enlloc. Però podia descriure amb tot luxe de detalls els entramats difícils de la xarxa d'una teranyina, la marca que deixava el vent a l'herba durant els dies en què l'aire jugava a fet i amagar amb els arbres, el traçat irregular del vol de la libèl·lula. Per tot això cal fixar-s'hi molt i, sobretot, tenir temps per fer-ho. I el centpeus coix en tenia al no poder caminar més de pressa.
També li agradava xerrar llargament. A l'hora abans de l'aurora, quan el cel encara és fosc i la terra està feblement enllumenada per l'últim quart de la lluna, el centpeus conversava amb la musaranya sobre els temes més diversos. Unes vegades parlaven de les festes nocturnes de les lligabosques quan s'obren fragants les primeres hores de la nit; d'altres, de l'aparició d'una nova estrella que xipollejava riallera a l'aigua de la tolla...
A les tardes estiuenques el centpeus es quedava molta estona al mateix lloc i es prenia el seu temps per tastar el pol·len portat per la brisa daurada. Mai no tenia pressa per arribar enlloc, la qual cosa al principi estava motivat per la seva coixesa. Evidentment no podia competir amb els altres centpeus en velocitat ni participar a les carreres que organitzaven entre ells.
Però, a poc a poc, tenir temps per aturar-se a observar les coses petites li va anar agradant cada cop més. Es plantejava arribar-hi, no com una meta de rapidesa, sinó com un camí de contemplació dels detalls que circumdaven la seva vida al bosc.

Aquest conte ens convida a reflexionar sobre el valor de la lentitud i la contemplació. Es destaca la importància d'aturar-se a observar els detalls que ens envolten, cosa que sovint ignorem a la nostra pressa diària. El protagonista, limitat físicament, descobreix una nova forma d'experimentar el món, apreciant la bellesa en allò que és petit i quotidià. Ens ensenya que no cal arribar ràpid, sinó gaudir del camí, cosa que enriqueix les nostres experiències i ens connecta més profundament amb el nostre entorn.