EXPLICAR: E = mc²

Una tarda qualsevol, en un petit poble envoltat de camps, hi vivia un nen a qui li encantava preguntar coses. A classe sempre aixecava la mà: “Per què brilla el Sol?”

“Per què la pluja cau cap avall?”

“Què passaria si poguéssim córrer més ràpid que el vent?”

A alguns companys els feia gràcia, però molts pensaven en secret que era valenta per preguntar tant. Quan altres jugaven a futbol oa enxampar, ell desmuntava joguines velles per veure què tenien a dins, o mirava les estrelles fins que la seva mare li deia: “A sopar!”.

Un dia, de camí a l'escola, va veure com un raig de llum entrava per una finestra i es convertia en un arc de Sant Martí a terra. Es va quedar quiet mirant. Com podia passar una cosa així? Aquesta pregunta es va quedar donant voltes al cap durant molt de temps.

El nen va anar creixent, i va continuar fent el que sabia millor: preguntar, imaginar, intentar entendre el món. Tant li feia si les respostes eren difícils o si algú li deia que estava somiant massa. Ell sentia que la naturalesa amagava secrets, i volia descobrir-los.

Ja de gran, es va fer preguntes encara més grans:

Com viatja la llum?

Pugues alguna cosa anar més ràpid?

Què li passa alhora quan ens movem de pressa?

a pensar i va pensar, dia rere dia, fins que un dia va escriure una equació molt curta que cabia en una sola línia i que avui apareix en samarretes, llibretes o adhesius:

E = mc²

Aquest nen curiós es deia Albert Einstein.

El seu descobriment va començar amb el mateix que ja tens: ganes d'aprendre, imaginació i preguntes que surten del cor. La Setmana de la Ciència ens recorda que preguntar és important, que no passa res per no saber res, i que somiar ens ajuda a descobrir coses noves.

I si la propera gran idea és dins teu? No deixis de preguntar. No deixis de somiar.