ESCOLTAR: L'ocell que va oblidar com cantar

Bon dia!

Hi havia una vegada un petit ocell gris amb el cant més al·lucinant del bosc. Cantava perquè sí, perquè li venia de gust i el feia feliç. Un dia, un grup de corbs envejosos va començar a criticar-lo: deien que el seu cant, era molt agut, que era ridícul i estrany. L'ocellet, molt trist i avergonyit pel que deien dia rere dia, va intentar canviar la veu perquè els corbs l'acceptessin. Com que el cant no li sortia bé, va començar a cantar més fluix, després només de nit i, al final, va callar del tot. Va prometre no tornar a obrir el bec fins a estar segur que a tothom li agradés el seu cant.

Mesos després, va voler tornar a cantar tot sol... i va descobrir amb terror que no podia! Tenia la gola bloquejada. Per intentar agradar als altres i evitar que se'n riguessin, s'havia quedat sense veu!

Fins que una tarda, durant una tempesta molt forta, l'ocell gris va veure un pollet a punt de ser arrossegat pel corrent d'un riu. Ningú no sentia els seus crits d'auxili pel soroll de la pluja. L'ocell gris va sentir que la por del que pensessin els altres desapareixia de cop; en aquell instant només importava salvar aquella vida. Va volar fins a la branca més propera i va deixar anar un crit fortíssim des del fons del seu cos. La mare del pollet el va sentir i va aconseguir rescatar-lo just a temps.

Després de la tempesta, l'ocell gris va descobrir que podia cantar de nou. La seva melodia ja no era exactament la mateixa d'abans; ara era més profunda, més autèntica, amb la força que acabava de descobrir. I encara que els corbs van continuar fent burla, a ell ja tant li feia. Perquè va entendre que la seva veu no havia marxat mai, només estava amagada sota capes de por.

• Alguna vegada has deixat de compartir una idea a classe o has deixat de jugar a alguna cosa que t'agradava només per por que altres nens es riguin de tu (els corbs)?
• Amb quins amics et sents tan a gust i segur que no et fa por ser tu mateix?

De vegades ens pot passar com a l'ocell de la història: deixem de fer les coses que ens agraden o amaguem com som de debò perquè el grup ens accepti. Però fixa't en el que va dir el papa Lleó XIV fa molt poc als joves que resaven amb ell a Madrid:

«Tingueu la certesa que Déu coneix bé la teva veu, la vostra veu: Ell us escolta i us respondrà. No tingueu por d'expressar el que sentiu al cor».

Sembla com si el papa Lleó conegués el lema de la nostra escola: «Escolta la veu i aixeca't». El papa et convida a aprendre a escoltar primer la teva pròpia veu —les idees i els pensaments que tens juntament amb els teus sentiments i emocions— i a utilitzar-la sense vergonya, perquè Déu és el teu fan més gran i no es riurà mai del teu «cant». Per això, quan t'«aixeques», t'atreveixes a ser tu mateix i deixes de fer cas als corbs, la por desapareix; i és just en aquest moment quan pots escoltar una altra Veu molt fluixeta al teu cor: la de Déu, dient-te com t'arriba a estimar exactament tal com ets. T'atreveixes a utilitzar la teva veritable veu? Sí, aquesta que ningú més pot tenir perquè la teva veu és única, igual que tu.

Que tinguis un bon dia!