Bon dia!
Fa molt de temps, dos amics van decidir pujar junts a una de les muntanyes més boniques de la seva regió. Portaven aigua, una mica de menjar i moltes ganes d'arribar al cim. Tot just començar, un d'ells va sortir corrents tot dient al seu company:
—Som-hi! Hem d'arribar els primers!
El seu amic va intentar seguir-lo, però aviat es va quedar enrere.
Poc després, un excursionista els va demanar aigua. Tot i que portava l'ampolla gairebé plena, va respondre:
—Em sap greu, tenim pressa.
Va continuar caminant i, en acabar-se una barreta, va deixar caure l'embolcall a terra.
—Ja ho recollirà algú.— va xiuxiuejar.
Poc després, un gos se li va acostar movent la cua. El noi el va apartar de males maneres perquè no li embrutés les vambes.
El seu amic se'l mirava en silenci.
Llavors va passar una cosa estranya: la motxilla va començar a pesar cada cop més i més i més. Fins que al cap d'una estona, ja no va poder continuar. Es va asseure sota un arbre, va deixar la motxilla a terra, la va obrir i va exclamar:
—D'on han sortit totes aquestes pedres?!
I es que a dins hi havia pedres negres de diferents mides.
El seu amic s'hi va acostar i, després de mirar-les, li va dir:
—Potser cada pedra té relació amb alguna cosa que has fet durant el camí.
El noi va pensar en allò que havia passat. Va recordar l'excursionista a qui no havia volgut ajudar, l'embolcall que havia llençat a terra, com havia tractat el gos i totes les vegades que havia anat massa de pressa sense preocupar-se pel seu amic.
Llavors ho va entendre. Cada petit gest es podia convertir en una pedra:
- Una mala resposta.
- Una burla.
- Deixar algú de banda.
- Dir «no és el meu problema».
- No demanar perdó quan sabem que hem fet mal.
Potser cap d'aquestes coses no sembla gaire important per separat. Però quan es van acumulant, poden fer que la nostra motxilla pesi molt.
—I com trec totes aquestes pedres? —va preguntar.
El seu amic va somriure.
—Comença per una.
El noi va tornar enrere, va recollir l'embolcall que havia llençat i se'l va guardar a la motxilla. Després va mirar el seu amic.
—Perdona per deixar-te enrere. Seguim junts?
I van continuar caminant.
La muntanya continuava sent igual d'alta i el camí continuava tenint dificultats, però la seva motxilla pesava una mica menys.
Aquell dia va descobrir una cosa important: no sempre podem evitar equivocar-nos, però sí que podem decidir què fem després d'equivocar-nos.
- Quines «pedres» poden aparèixer a la nostra motxilla a l'escola?
- Una mala resposta, una baralla al pati, deixar algú sense equip, riure'ns d'un company, no complir la nostra responsabilitat…?
- Alguna vegada has pensat: «Per un cop no passa res»?
- Què pot passar quan aquest petit gest es repeteix moltes vegades?
- Quina pedra podries treure avui de la teva motxilla?
- Potser demanar perdó, ajudar algú, incloure un company en un joc, cuidar millor l'aula o tenir una mica més de paciència.
De vegades una «pedra» pot ser una cosa tan senzilla com respondre malament als nostres pares al matí, enfadar-nos perquè hem perdut jugant al pati, deixar un company fora del nostre grup o no recollir una cosa perquè pensem que ja ho farà un altre. Començar un curs també significa aprendre a caminar amb els altres. A classe no estem sols i tot el que fem afecta els qui tenim al voltant. Jesús parlava moltes vegades d'això: de mirar l'altre, ajudar, perdonar i tractar els altres com ens agradaria que ens tractessin a nosaltres. No es tracta de ser perfectes, sinó d'aprendre a reconèixer els nostres errors i tenir el valor de canviar. Potser no pots buidar tota la nostra motxilla de cop. Però sí que pots treure una pedra. I demà, una altra... T'atreveixes a començar a buidar la teva motxilla de pedres negres?
Que tinguis un bon dia.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Comparteix la teva opinió de manera responsable i evita l'anonimat: Escriu el teu nom, el curs i el teu cole gabrielista. Moltes gràcies